(Extret de l’Anuari 1975. Difusora Internacional)

El 16 d’octubre de 1975, Hassan II, rei del Marroc, va anunciar l’inici d’una Marxa Verda, integrada per 350.000 persones que, des de Tarfaia, havien de travessar el desert fins arribar a al-Aaiun. Aparentment, les autoritats espanyoles havien d’optar entre rebutjar els invasors, provocant milers de víctimes, o deixar-los entrar, cosa que desprestigiaria les forces armades i establiria el precedent internacional d’una marxa amb finalitats annexionistes.
El 26 d’octubre, el Front Polisario organitzava una enorme manifestació de més de 10.000 persones que semblava la legalització de fet del moviment independentista. El Comitè de Descolonització de les Nacions Unides era partidari d’aquesta independència i el mateix exèrcit espanyol considerava que tornar el territori als sahrauís era anar-se’n amb dignitat, complint els compromisos d’una potència colonitzadora.
Tanmateix, el dia 29 d’octubre s’anunciava que les forces espanyoles es replegaven a la costa, renunciant al 90% del territori. Això pareixia deixar el terreny lliure a Hassan. En l’opinió pública espanyola creixia la convicció que hi havia pressions diverses que forçaven una traïció del govern espanyol. Aquestes pressions semblaven venir d’alguns sectors financers espanyols, que tenien fortes relacions econòmics amb el Marroc, i del govern nord-americà, especialment del seu secretari d’estat, Henry Kissinger, molt interessat a evitar que al Sàhara apareguera un govern amic d’Algèria i Líbia.
Sorprenentment, Joan Carles I (aleshores encara príncep d’Espanya) es va presentar el 3 de novembre a al-Aaiun i, davant els oficials espanyols, va prometre, "com a primer soldat d’Espanya", que Espanya compliria els seus compromisos i que no es faria res que minvara la dignitat de les forces armades. Els oficials van entendre que el Sàhara seria un país independent.

Però la sorpresa més gran va arribar els dies següents quan van anar coneixent-se reunions a Madrid, Agadir i Marràqueix entre autoritats espanyoles i marroquines. A poc a poc, a anar creixent la sensació que la Marxa Verda només era una cortina de fum i que Madrid i Rabat estaven d’acord des d’abans de començar el conflicte. De fet, la Marxa Verda va envair simbòlicament deu quilòmetres, davant la permissivitat de la guarnició espanyola i va tornar a Tarfaia sense intentar arribar a al-Aaiun, i el 17 de novembre es feia pública la notícia que Espanya havia pactat amb el Marroc i Mauritània perquè aquests dos es repartiren el Sàhara.
Al Sàhara Occidental, uns quants tafurs sense escrúpols acabaven de condemnar un poble a l’èxode.

La Marxa Verda, un agent catalític en l’evolució del Marroc

(Versió marroquina extreta de © 1995-1997 Maghreb Net)

Sembla que, fora del Marroc, la gent no ha comprès mai realment les implicacions de la increïble èpica coneguda com "La Marxa Verda". Què va ser exactament? Durant algunes dècades, unes províncies que eren, estrictament parlant, marroquines i estaven al sud-oest del regne es trobaven sota administració espanyola. La regió era coneguda com el "Sàhara Espanyol", però de fet es tractava de dues províncies distintes: Sàguia al-Hamra i Riu d’Or, aquesta darrera, traducció directa de l’àrab Wad ad-Dahab. El Marroc no havia renunciat mai a reclamar aquestes províncies i, en el mateix moment que el regne del Marroc va aconseguir la independència, Sa Majestat, parlant en nom del país, va observar que, tard o d’hora, el "Sàhara Espanyol" hauria de ser reintegrat òbviament a la mare pàtria. Van passar vint anys, durant els quals els representants del Marroc insistien, cada vegada que es presentava l’ocasió, en la "marroquinitat" del nostre Sàhara; això no obstant, el nostre govern no va emprendre mai cap acció que poguera torbar la pau a la zona. Amb la ferma intenció de prevenir el futur, els nostres dos reis van rebutjar absolutament la possibilitat de recórrer a la violència com a mitjà d’aconseguir el fi, i van preferir esperar el moment adequat.