1509
Les primeres incursions europees al Sàhara Occidental van córrer a càrrec dels portuguesos, al segle XV. A principis del segle XVI, el cardenal Cisneros es va interessar per la colonització africana i va aconseguir que Portugal reconeguera el dret de Castella a establir-se davant les illes Canàries, però aquesta colonització no va quallar, perquè els governs castellans estaven absorts en les guerres europees i en les riqueses americanes.
Durant segles, el domini espanyol sols va ser teòric i les preocupacions sobre aquest territori estaven lligades a la protecció dels pescadors canaris.
1884/1885/1886
Els governs espanyols comencen a interessar-se pel territori lligat a la costa sahariana, hi funden bases pesqueres i comencen la construcció de Villa Cisneros, actualment Ad-Dakhla. En les expedicions, els espanyols xoquen amb França, també interessada, com altres països europeus, en l’explotació de l’Àfrica. Les friccions entre els europeus comencen a resoldre’s amb tractats internacionals, sempre d’esquena a l’opinió i els interessos de la població autòctona.
1920
En el tractat internacional s’estableixen els límits de la colònia espanyola, dita Protectorat de Riu d’Or, entre el cap Bujdur i el cap Blanc.
1934
Es constitueix l’Àfrica Occidental Espanyola, formada pel Sàhara i Ifni.
1956
El Marroc aconsegueix la independència de França (2 de març) i d’Espanya (7 d’abril). El seu primer rei és Muhammad V.
1957
El govern marroquí demana davant les nacions Unides l’annexió del Sàhara i Mauritània, amb la intenció de materialitzar el Gran Marroc.
1958
El Marroc entra a la Lliga Àrab i reivindica els territoris del Sàhara, de Mauritània i d’una part d’Algèria.
L’Administració espanyola aplica sobre les colònies africanes una política de total integració amb la metròpoli, imposant l’estatut de provincialització a tots els efectes. Reorganitza, doncs, les colònies africanes:
· L’Àfrica Occidental Espanyola es parteix en dues províncies: Ifni (capital Sidi Ifni) i el Sàhara Espanyol (capital Al-Aiun). Els seus representants seran procuradors en corts.
· La Guinea Espanyola es parteix també en dues províncies: Fernando Poo (capital Santa Isabel) i Río Muni (capital Bata).
Aquest sistema no tardarà a mostrar-se inadequat i mancat de realisme. El govern hi renunciarà el 1963, però començarà una política de descolonització tardana, improvisada, plena de contradiccions i, en línies generals, desencertada.
Abril. Espanya firma els acords de Cintra i dóna al Marroc la zona de Tarfaia.
1960
28-novembre. Independència de Mauritània.
14-desembre. Declaració sobre la concessió de la independència als països i els pobles colonials (dictada per l’ONU). Espanya, a instància de l’alt organisme internacional, declara que els seus territoris pendents de descolonitzar són el Sàhara, Ifni, Río Muni i Fernando Poo.
1961
Ocupa el tron del Marroc Hassan II, fill de Muhammad V.
1962
3-juliol. Independència d’Algèria.
1965
16-desembre. L’Assemblea General de l’ONU adopta la primera resolució sobre el Sàhara. Basant-se en el reconeixement que havia fet Espanya, li demana "l’adopció immediata de les mesures precises per a l’alliberament d’Ifni i el Sàhara Espanyol de la dominació cultural i, a aquest fi, emprendre negociacions sobre els problemes relatius a la sobirania presentats per aquests dos territoris". Fins al 1973 apareixeran noves resolucions demanant que Espanya organitze un referèndum d’autodeterminació.
El Marroc i Mauritània sol·liciten a l’ONU el cessament d’Espanya com a potència administradora.
1967
L’almirall Carrero Blanco visita el Sàhara en missió oficial. Per frenar els moviments insurgents, es crea la Jamaa (en castellà, Yemáa) o Assemblea General del Sàhara; es tracta d’aparentar una participació dels sahrauís en la gestió dels assumptes propis, però defensant en realitat els interessos de la metròpoli i exacerbant les rivalitats internes.
1968
Es descobreixen els jaciments de fosfats de Bu Kra. Són els majors jaciments a cel obert del món, amb reserves estimades en més de 10.000 milions de tones.
1969
5-gener. Espanya cedeix Ifni al Marroc pel Tractat de Retrocessió (firmat a Fes).
Es forma clandestinament l’Organització d’Avantguarda per a l’Alliberament Sahrauí, moviment nacionalista liderat per Mohamed Sid Brahim Bassiri.
1970
17-juny. Veient que l’Organització d’Avantguarda creix ràpidament, Espanya organitza a Al-Aiun una manifestació de suport. La intenció és demostrar davant la premsa internacional invitada expressament, l’adhesió dels sahrauís a la mare pàtria. Però l’Organització d’Avantguarda convoca la població al barri de Zemla per manifestar-se a favor de la independència. Les tropes de la Legió disparen sobre les desenes de milers de manifestants i causen 40 morts, desenes de ferits i més de mil detinguts i desterrats. Bassiri va desaparéixer aquell dia i no se n’ha sabut res encara.
1972
Carrero Blanco, ministre de la Presidència, lleva al Ministeri d’Afers Estrangers les competències sobre el Sàhara i les adjudica al seu propi ministeri.
19-juliol. Una Ordre de Presidència declara matèria reservada tota la informació referida al territori del Sàhara Occidental.
L’Organització per a la Unitat Africana (resolució 272) dóna suport a la crida de l’ONU en favor del referèndum.
1973
29-abril/1-maig: Se celebra, a Zuerat, Mauritània, el congrés fundacional del Front Polisario (Frente Por la Liberación de Saguia el Hamra y Río de Oro). El seu braç armat és l’Exèrcit d’Alliberament Popular Sahrauí.
ETA assassina Carrero Blanco.
A Portugal es produeix la Revolució dels Clavells, que es proposa acabar el colonialisme. El govern, de caràcter esquerrà, anuncia l’abandó de Cap Verd, la Guinea, Moçambic i Angola. Això d’una banda i de l’altra les afinitats del Polisario amb Algèria i Líbia, deixaven una comunicació entre l’Atlàntic i el Mediterrani que l’OTAN i Henry Kissinger, secretari d’estat nord-americà, miraven amb preocupació.
1974
20-agost: L’ambaixador espanyol a l’ONU anuncia un referèndum per a la primavera del 1975. El ministre d’Afers Exteriors, Cortina Mauri, reafirma aquesta voluntat davant l’Assemblea General el 2 d’octubre. Per preparar aquest referèndum, es fa el primer cens fiable: 73.497 habitants (38.336 homes i 35.161 dones).
13-desembre. Per frustrar aquest referèndum, Hassan II, amb el suport maurità, demana un dictamen al Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia sobre dues qüestions:
1. El Sàhara Occidental, era en el moment de la colonització per part d’Espanya un territori sense propietari (terra nullius)?
1. Quins vincles jurídics mantenia aquest territori amb el regne del Marroc i el conjunt maurità?
D’aquesta manera el Marroc guanyava un any de temps, que invertia explicant internacionalment el perill de crear un estat aliat d’Algèria i Líbia i enfrontat a Occident. Hassan, que travessava moments molt delicats al seu país, insistia que el Marroc es veuria envoltat de règims radicals que intentarien fer-lo caure. En aquest cas, Espanya tindria, a poc quilòmetres de la costa, un nord d’Àfrica en l’òrbita de la Unió Soviètica.
Es crea la Unión Nacional de Mujeres Saharauis (U.N.M.S.), específicament orientada cap a la causa diària de la dona com a motor de la societat a què pertany, com a protagonista de la pròpia història i com a símbol de la continuïtat del seu poble.
1975
Gener. Espanya anuncia que ajorna el referèndum fins que el Tribunal dictamine.
Amb la intenció de controlar l’evolució política i garantir els interessos d’Espanya si el Sàhara acaba independitzant-se, el govern espanyol crea el Partit per la Unificació Nacional Sahrauí (PUNS). El 16 de febrer celebra el primer congrés a Al-Aiun. Però és un fracàs perquè no tenen suport popular.
12-19 maig. Una delegació especial de l’ONU es desplaça al Sàhara per estudiar la situació in situ, en el seu informe (emés al mes d’octubre) remarquen que la població està majoritàriament a favor de la independència.
